Una Terra plastificada

 

Hi ha persones que es desviuen per recórrer terres, per anar d’una banda a l’altra a fi de quedar bocabadats tot descobrint nous paratges i la gent que els habita. Ara bé, meravellar-se del món no és només una qüestió de destins més o menys exòtics o allunyats, sinó que més aviat l’essència rau a tenir ben present que els ulls del cor viatger atresoren el món sencer.

No fa pas gaire, vaig passar uns dies en un indret de la Manxa el nom del qual sí que vull recordar: Conca. Una contrada repleta de joies naturals, arquitectòniques i patrimonials, tonalitats oníriques i poblacions pintoresques no massa distant, on mai abans havia posat els peus. Endinsar-se en un dels boscos de la Serranía de Cuenca pot arribar a ser un d’aquells somnis humits pels amants de la diversitat florística i faunística. Especialment, quan s’ensopega, acomodats al sotabosc, amb un grapat de fredolics delerosos per ser collits, o amb algun que altre cabirol distret. Sense arribar a tenir l’aire pertorbador dels cérvols que apareixen a la pel·lícula Leave the World Behind, tal vegada l’aparició dels remugants tractava de fer-nos un toc d’atenció. 

I és que malgrat ser una de les províncies menys poblades del país i que, de moment, esquiva prou bé la sobremassificació de visitants; l’impacte negatiu de l’empremta humana és més que evident, sobretot, als espais naturals. La seva contundent bellesa es veu torpedinada per l’incivisme i el poc respecte cap a l’entorn, els quals generen una quantitat, poc marginal, de residus com papers d’alumini, ampolles, llaunes, bosses o envoltoris de plàstic entre d’altres. 

Tot plegat va propiciar que em vingués a la ment la mostra ‘Petjades plàstiques’ que l’artista lleidatà Joon Giralt exposa a La Panera fins al 28 de gener i que reflexiona sobre “la crisi ecosistèmica global” i l’impacte de la petjada humana sobre una Terra plastificada. 

No és la primera vegada que em passa. D’ençà de la inauguració, dia sí l’altre també, em ressona un dels sentirs de la seva obra amb què l’il·lustrador ens adverteix cervívolament: “durant el temps que duri l’exhibició (123 dies), cada persona que habita la ciutat de Lleida originarà, aproximadament, més de deu quilos de plàstics que no seran tractats.” Qui no es pot sentir interpel·lat davant tal aclaparadora xifra? Tant en l’àmbit local com en el global, tant als punts més profunds de l’oceà com en els sostres del món, tant a la vora de casa com en els llocs més remots; es pot arribar a trobar una infinitat de residus plàstics. 

I la pregunta és: qui els genera?

- La gent.

- La gent no té consciència.

- Si la gent fos més responsable, no estaríem així. 

- Després ens queixem de com està el món.

No nego que hi hagi part de veritat en aquestes afirmacions, ... Però qui és la gent? La resta excepte una mateixa? I si jo també soc “la gent”?

Fins i tot aquelles persones que ens considerem consumidores conscients, que mirem de generar la menor quantitat de residus possibles (és el mínim que es pot fer, no creieu?), que reciclem i reutilitzem tot allò que es pugui reciclar i reutilitzar, que sempre que sigui possible intentem evitar la tirania de l’embalatge i que advoquem per fer d’aquest, un món millor; no escapem d’aquesta funesta realitat. Com a individus, podem fer alguna cosa davant aquests gegants/ lobbies quixotescos que, amb les seves cobdicioses i opulentes aspes, volen evitar que sigui més inversemblant la producció de residus plàstics menys insostenibles?

No tinc resposta a cap d’aquestes preguntes. Però el que sí que sé és, que el futur, depèn en bona part de nosaltres. El poble! 

Il·lustracions: Joon Giralt