Algunes persones tenen el do de transmetre el seu sentir a allò que han cuinat a foc lent: siguin plats, poemes, obres d'art, coreografies o cançons. L'Arcadi Minguet i el Lluc Casals són dos xefs ponentins de la música que, a partir del juny del 2020, van decidir arrencar el bull a un nou projecte artístic: Athanàgia. Durant mesos han estat removent, macerant, rectificant i fent xup-xup al seu primer disc 'De vent i òxid' que va veure la llum el passat 23 d'abril.
El racó del blog Lleida té talent i creativitat avui s'endinsa de ple en el menú degustació que la formació menarguina ens obsequia. Gràcies a la conversa que vam mantenir fa uns dies a l'aire lliure i, sota un cel amenaçador com a comensal d'excepció, esbrinarem un xic més del seu univers creatiu. Els voleu conèixer?
A: Arcadi Minguet L: Lluc Casals
Què
és per vosaltres el talent i la creativitat?
A:
No és fàcil! De la creativitat et diria que és poder expressar el
que un sent o té a dins d'una manera original. El talent potser
seria que allò que he expressat, tingui certa qualitat.
L:
Afegiria que la creativitat és expressar alguna cosa des d'un punt
de vista molt personal. Creient-m'ho i convencent. Crec que el
concepte de talent és molt brut perquè no és només saber tocar un
instrument d'una manera flipant sinó també saber transmetre i
arribar als altres. Saber trobar aquell punt de màgia que es té o
no es té.
Quan
vau sentir aquell clic de voler dedicar-vos a la música?
L:
Jo de petit. Amb 6 anys vaig començar a estudiar guitarra a l'Escola
de Música de Balaguer i ara estic al Taller de Músics de BCN. A
casa he mamat força música, ja que els meus pares n'escolten
moltíssima. Si no fos per això, segurament no seria músic.
A:
En el meu cas no m'hi dedico. Vaig estudiar Belles Arts. Des de petit
he tingut molta necessitat i moltes ganes d'expressar-me en diferents
canals artístics: dibuix, pintura, escultura, fotografia, etc. La
música ha estat un canal més. No soc músic, com tampoc mai he
estat ni escriptor, ni artista; però sí que he escrit i he intentat
fer coses artístiques.
És
que les etiquetes empresonen i limiten.
A:
Exacte!
L:
Qui és músic? No crec que sigui només tenir una carrera. Jo per
exemple quan parlo amb l'Arcadi i diu: «No soc músic», li
contesto: «Tu ets músic! Acabes de treure un disc!»
A:
Per mi una mica la diferència és si et guanyes la vida amb allò.
Si et guanyes la vida escrivint, pots dir que ets escriptor. Si em
pregunten: «Tu que ets?» Tinc la carrera d'Educació Social i faig
d'educador avui, però no sé si ho soc, ni si ho continuaré fent
més endavant.
Athànagia
fou un poblat ibèric a les Terres de Lleida. Té relació amb la
tria del nom de la vostra formació?
L:
Sí, sí! Era un poblat ibèric que es va rebel·lar 2 vegades contra
l'Imperi Romà. A la segona els van aniquilar totalment. És la
ciutat perduda de Lleida que ningú sap ben bé on estava. Alguns
estudis la situen a l'actual Sanaüja. Ens va agradar pel simbolisme
de Ponent, que creiem que de vegades queda molt arraconat, i també
pel fet que eren uns antisistema. Com que nosaltres també ho som,
vam pensar que seria un bon nom.
A:
Athanàgia era la ciutat immortal. La van arrasar i van tornar a
renéixer. Van plantar cara contra l'opressor, que en aquell moment
era l'Imperi Romà. La nostra música, el concepte del disc també té
a veure amb la rebel·lió de moltes persones, moltes vegades
menystingudes o oprimides. La part simbòlica d'aquesta ciutat
encaixa molt bé amb el missatge que volem transmetre.
Com us vau trobar? Quan vau decidir crear Athanàgia?
A:
Som del mateix poble. Durant el confinament el Lluc em va trucar.
Estava passejant el seu gos per la sucrera de Menàrguens, una
fàbrica abandonada i molt simbòlica del poble. Resulta que el va
perdre i em va trucar per si el podia ajudar a buscar-lo. Per fer-ho
vam començar a xiular per tal que vingués i, entre xiulada i
xiulada, se'ns va acudir que allò podria ser una cançó. Vam
decidir anar-ho a gravar. El Lluc té un petit estudi a casa seva.
Vaig anar a buscar el handpan i vam començar a provar si ens
encaixava alguna cosa. Vam donar voltes i voltes fins que vam donar
forma a una cançó. A partir d'aquesta, vam anar ideant altres
melodies i ritmes. Ja hi estàvem ficats!
Precisament
volia preguntar-vos pel vostre primer disc 'De vent i òxid', que vau
publicar el 23 d'abril. És un treball molt conceptual. Cada cançó
té un sentir propi, però alhora s'enllaça amb la resta, en un fil
conductor que uneix cadascun dels 10 temes. Una de les coses que més
em va sorprendre en escoltar-lo és que sent instrumental transmet
moltíssim.
L:
És una reflexió dels moments que estem vivint arreu: la repressió
en drets i llibertats en nom de la pandèmia o de la lluita
antiterrorista i com la societat s'hi enfronta. Hem creat un discurs
que comença i acaba, i que torna a començar perquè és una mica el
que passa amb la història, que és cíclica.
A:
El tema de l'etern retorn de Nietzsche apareix representat al disc
per un Uròbor que és un drac que es menja la cua. La primera i
l'última cançó del disc tenen el mateix títol, les mateixes
paraules però canviades d'ordre. L'última cançó és una revisió
de la primera o la primera de l'última.
L:
Musicalment comença amb una història dura i, a poc a poc, avancem
cap a una catarsi total. A mesura que el disc avança sembla que ja
no queda res i llavors hi ha un renaixement des de les cendres. És
com si hi hagués un heroi (o antiheroi) que ha estat lluitant sempre
contra el poder.
El
Handpan és un instrument molt important en el vostre disc i aporta
un tret singular respecte a la resta de propostes musicals. Com
creieu que serà l'acollida del públic?
L: Sabem
que la música que fem no mou masses i som conscients que el
fet que no hi hagi molta música com aquesta, fa que a molta gent
pugui costar d'entrar-hi.
Artísticament el disc defuig el mainstream. Hem volgut crear
alguna cosa diferent que t'arribi a dins. El Handpan és un
instrument que normalment es troba en treballs molt meditatius. Hem
mirat de donar-hi la volta i que sigui el protagonista d'un disc que
pugui tenir cançons tranquil·les i també canyeres. Nosaltres no
hem fet un disc perquè agradi a la gent. Hem fet el disc que ens
agrada a nosaltres!
Potser també heu volgut arriscar una mica? Diríeu que sou
l'antítesi d'allò que és comercial?
L: Sí! Potser és una mica
provocatiu, però creiem que això és el que dona un caràcter fort
a la música perquè al final si no, tots acabarem sonant igual.
Nosaltres hem anat a buscar el so, volem que les nostres cançons
sonin com ho fan. Fins i tot un dels temes el vam gravar a l'església
del poble perquè buscàvem aquell so perfecte, aquell eco real que
l'ordinador no ens donava.
Com
heu viscut el procés de composició de les vostres cançons?
A: És un disc molt intuïtiu. Hem jugat molt, hem anat provant!
L: Cadascú aporta idees d'una
manera diferent. Sempre tenim molt diàleg. Agafem els instruments,
toquem i a veure què passa. Vam començar amb idees el juny del 2020
i vam acabar de gravar-lo aquest gener. Però durant el procés de
gravació de la maqueta, tornàvem a escoltar-ho i fèiem canvis. Com
a artistes creiem que és el treball el que porta a la inspiració.
No sabíem quin seria el resultat final. Ens ho volíem trobar...
arribar a un punt que dius: «Ara ho tenim!»
'De
vent i òxid' és un disc autopublicat?
L: Sí! Ens hem gravat
nosaltres mateixos. Vam barallar l'opció de fer una campanya de
micromecenatge, però teníem molt clar que volíem que el disc i el
so fos nostre. Sabíem que anar a un estudi vol dir caure en el so
que hi ha avui en dia, no el que volem nosaltres.
Així ho heu pogut fer com
heu volgut. Heu sigut afortunats en aquest aspecte.
L: Sí, sí, sí!!
A. Bé, molt precaris també!
L: Hi hem posat moltes hores i
paciència. Hem pogut tenir els nostres tempos perquè si entres en
un estudi, no pots estar gairebé un any gravant. D'aquesta manera
hem tingut plena llibertat.
A: I fer una cançó,
tancar-la, escoltar-la de nou i dir: «No! La tornem a començar.» A
vegades volia matar al Lluc: «Ja està bé!» (riuen) I això al
final es nota!
L: De fet, vam tenir gravat el
disc sencer i el vam acabar tirant tot a les escombraries i tornant a
començar de nou. Crec que va ser la vegada més hard!
I pel que fa a la promoció?
L: Vam plantejar-nos d'entrar
en discogràfiques. Però hi ha un punt en què veus que el sistema
està súper podrit. Sembla que no els interessi el teu treball. A
aquella persona li és igual el que li portes.
A: Et diuen que et graven un
disc i fan que surtis en algunes emissores, etc. Tot això ens
semblava molt pervers. Del rotllo qualsevol projecte sortirà per les
mateixes emissores no perquè hi hagi un interès o un estil marca de
la casa, sinó per interessos econòmics. I això no va amb
nosaltres!
L: Volem trencar amb això.
Volem ser-hi perquè ens ho hem guanyat, perquè el nostre projecte
és diferent i té qualitat. Tothom que fem un disc no podem caure en
això, perquè llavors guanyen els altres i hi ha un punt que ningú
es creu la idea que hi ha darrere d'un treball per molt bo que sigui.
Com veieu l'escena ponentina
musical actual i com creieu que l'aprecia el públic local?
A: Jo penso que aquí tenim un
problema i és un complex d'inferioritat brutal.
L: Fins a un cert punt si que
és cert que a vegades costa i que hi ha una centralitat, però
tampoc no crec que sigui al 100%. El Petit de Ca l'Erill o Renaldo &
Clara han arribat lluny. És intentar-ho, lluitar-ho!
Teniu concerts a la vista?
L: Volem presentar el disc!
Estem oberts i buscant espais per tocar i presentar el disc. El
format que farem en concert serà de grup amb una posada en escena no
només musical sinó també visual. Tenim ganes de fer música en
directe per sentir la reacció de la gent.
Esperem podem gaudir de la màgia del vostre directe ben aviat!
'De vent i òxid' toca sensibilitats, cors i entranyes. És un disc deliciós per ser assaborit i gaudit tal i com s'ha cuinat: a foc lent. I si pot ser en mode repeat!
#Lleidatétalent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada