5x22 #Lleidatétalent11: Roser Guasch

Hi ha ànimes que creuen a peu ferm que el poder de la paraula i de la veu dona la mà a aquelles emocions que sentim. No només observen el món sinó que també l'imaginen. La Roser Guasch Garrofé és un d'aquests esperits apassionats que esculpeix (o perboca) petites grans històries, reals o inventades, per a infants i adults.

El racó del blog Lleida té talent i creativitat avui es capbussa en el do especial de la Roser per les històries escrites i explicades. Gràcies a la conversa entre mascaretes, distància de seguretat i un bon esmorzar que vam tenir fa uns dies, esbrinarem les seves diverses facetes artístico-creatives i de tot allò que més la (re)mou.

Preparad@s? Ella com sempre, sí que ho està!

Què és per a tu el talent i la creativitat?
Per mi la creativitat és simplement deixar volar la imaginació, plasmar el que et ronda pel cap en qualsevol mena d'art. El talent és la capacitat natural que es té o no. No tothom l'aprofita. També hi ha molts mites entorn d'aquestes dues paraules.

Recordes si de ben petita ja escrivies o és quelcom que has començat a fer de més gran?
Fa anys que escric, però em va costar molt ensenyar els meus textos. El meu plaer per l'escriptura i per la lectura em venen de gran. Tot parteix de la imaginació, de les ganes d'expressar-me. El que sí que recordo és que un dia a 4t d'EGB havia de presentar una redacció. Em vaig aixecar a les 7 del matí i sense pensar massa la vaig escriure. Va causar molt enrenou perquè era una redacció sobre una merda. Va córrer pel col·le i vaig passar molta vergonya. La gent em deia: “Osti, Roser quina creativitat” i jo pensava: “si l'he fet avui a l'últim minut!”

I ara escrius impulsivament o ets més de planificar?
Amb els contes personalitzats a mesura que explico, creo. En teatre li vaig donant tombs. M'agrada molt caminar pel carrer sola i imaginar. De sobte un espai, una persona o una vivència em genera una idea. Veig persones i m'imagino les seves vides. Sempre dic que vomito textos. Em costa molt arreglar-los, però amb el temps he anat formant-me i entrant en la dinàmica de revisió i perfeccionament. Normalment escric una cosa i la deixo descansar uns dies. La recupero i em canvia la visió. 

Com a dramaturga i directora de teatre, has escrit i dirigit per exemple El premi, o la potent trilogia Mira. A banda de tractar temes tabú o delicats, també hi brollen emocions que són ben vives com el fet de plorar o de riure en moments durs de la vida. Les idees dels teus textos sorgeixen d'experiències que has viscut?
A mi el teatre que m'agrada és el que hi entres d'una manera i en surts d'una altra. Que t'emocioni i et remogui. Escric coses que em ronden, que em preocupen. Per exemple, a El premi mitjançant el gag i l'humor reivindicava que no s'aprecia a les dones en el món de l'art. La trilogia suposo que com que som 4 germanes, d'una manera o altra aquesta relació entre les 4 protagonistes s'hi veu reflectida. Hi havia gent que es pensava que tenia la mare morta.

Realment ho semblava! Potser perquè estan escrites i interpretades amb tanta cura i sensibilitat que les persones que hem viscut experiències semblant, ens hi veiem emmirallades. 

És que soc molt empàtica i també molt observadora. A vegades em quedo amb petits detalls. Diuen que hi ha gent que té altes capacitats sensibles. No m'hi sento totalment identificada però en alguns aspectes sí.

Diries que escrius en clau femenina?
En general em surt així. No és intencionat, però és que soc dona. No puc amagar-ho! Les meves experiències són en clau femenina. Tinc 3 germanes, tinc més amigues que amics. El meu entorn és més femení.

A part de dramaturga també ets directora de teatre. És cert que ets molt seriosa i metòdica en aquesta faceta?
Em vaig estrenar com a directora d'un espectacle familiar amb la cia Miscel·lània teatre i l'experiència em va agradar. Sí, soc una mica durilla. Ho reconec! També dirigeixo grups de teatre amateur a Flix, a Alcarràs, etc. Tot i que aquest any amb el confinament no ha pogut ser.

Les cies d'arts escèniques a Lleida tant les dirigides a un públic familiar com a l'adult, tenen molta qualitat. No paren de rebre premis i reconeixement arreu. Creus que es valora prou aquí?
En el món del teatre de Lleida sempre diem que tenim molt reconeixement fora, però a Lleida no. Les cies de teatre familiar tenen molt ressò a tot l'estat espanyol, a Europa i fins i tot a fora. No sé... És que a vegades ni s'estrenen, ni es programen a Lleida. Hi ha molta qualitat i no es té prou en compte. 

Dius que amb les històries reals o inventades “vas descobrir que podies imaginar més fort.” Com s'imagina més fort?
Jo crec que deixant les coses per escrit és com que queda constància. No et passa que tens una idea no l'apuntes i se t'escapa?

I tant!
I penses: era bona, era bona, però no et ve! Et pots passar la vida imaginant, però si l'escrius queda plasmada i és quan pot evolucionar perquè la desenvolupes i va més enllà.

Una altra part del teu univers creatiu té a veure amb els contes. A finals del 2019 vas endegar l'editorial 4contes. A través dels contes per a infants i adults, t'endinses en un trosset del que sents, del que et preocupa o del que t'agradaria viure. Els contes tenen edat?

Els contes m'apassionen tant com el teatre. Al novembre vaig fer un curs en què es deia que els contes per a adults a Espanya i a Europa en general no tenen tirada. Ho tenim tan interioritzat que són per a infants que quan acaba aquesta etapa els deixem de banda. Però es poden explicar moltes coses amb els contes. Amb les històries breus pots treballar temes com l'empatia. Quan tu tens un problema que te'l sents teu, a vegades et sents sola amb aquest problema. Però quan descobreixes que algú més el té, et treu una mica de pes del damunt. Per exemple, l'altre dia parlava dels avortaments. Un dels molts temes tabú que ningú en parla. Ostres doncs parlem-ne perquè això potser passa a 3 de cada 10 dones!

I els teus contes també toquen molts altres temes tabú com la mort o la menstruació o fins i tot altres de més quotidians com la noció d'amor platònic que ens han volgut vendre.
Sí! Quan parlem de l'amor sovint l'idealitzem. L'altre dia escoltava una cançó d'aquestes que escolta el jovent: "Sin ti no puedo vivir." No, no! Sense tu puc viure. Ho passaré fotut, però sobreviure i tiraré endavant.

Has publicat ja dos contes infantils a 4contes. El primer es titula La pallassa Julieta i el segon Els quatre. Fins a quin punt són autobiogràfics?
La pallassa Julieta és bastant autobiogràfic. Conta la història d'una nena que lluita per aconseguir el seu somni de convertir-se en una petita pallassa. El personatge del pare es diu Esteve i és com un homenatge al meu pare teatral: l'Esteve Cuito pel qual sento tant amor com per la meva mare teatral la Margarida Troguet.

A Els quatre, 4 animals amb trets característics diferents, en són els protagonistes. Hi ha una part de cadascuna de les meves germanes en ells. En aquest conté, pretenc reivindicar que a vegades busquem molt a algú igual que nosaltres i no té per què. A vegades en la diversitat està el gust. 

Quina acollida han tingut les dues publicacions?
La pallassa Julieta va tenir molt bona rebuda. Jo crec que perquè estava dedicada a l'Esteve i Els quatre ha nascut en un mal moment. No he pogut fer presentació del llibre, i anar a explicar-lo encara resulta complicat. Però seguim!

També hi ha un vessant solidari en les teves publicacions.
Sí, per manca de temps no em puc comprometre a implicar-me socialment en temes que m'amoïnen. I ho trobo a faltar! Una manera de suplir-ho, és que un percentatge de l'import de La pallassa Julieta és per a Pallapupas i un percentatge de l'import d'Els Quatre per a Progat.

Tens previst publicar més contes per a infants?
Sí! Segurament entre setembre i finals d'anys perquè ara també estic empescada amb altres projectes.

Precisament et volia preguntar sobre això. A part dels contes escrits, també fas audiocontes personalitzats. Una manera diferent i hipnotitzant de gaudir-ne a través del poder de la veu. D'on va néixer aquesta idea?
A mi m'agrada el llibre en paper, però també trobo molt xulo poder escoltar-los. Mentre els escoltes, imagines d'una altra manera. D'aquí neix la idea de contes personalitzats. Hem estat fent proves, som conscients del que tardem a fer-los i del temps que hi dediquem. Ja tenim algun encàrrec!

Un dels altres projectes que tens entre mans és la publicació del llibre per a adults Cicatrius sobre els abusos sexuals i que pretén trencar silencis. Un llibre que has escrit juntament amb la teva germana Núria amb il·lustracions de l'artista Míriam Fuentes. És un tema molt delicat i dur. No ha de ser gens fàcil.
És una muntanya russa d'emocions bastant heavy. En principi havia de ser un conte infantil i s'ha anat convertint en 21 relats curts per a adults que parla de temàtiques diferents dintre dels abusos. La Núria i jo vam veure que quan es parla d'abús en contes infantils es parla a partir de la prevenció. Llavors nosaltres ho hem volgut enfocar des d'un altre punt de vista: quan de sobte tens 30 anys i te'n recordes. Aquest llibre neix perquè nosaltres tenim un monstre a les nostres vides. Quan tens tanta passió per aquest tema és perquè hi ha alguna cosa al darrere. Hi ha petits traumes que et queden i la Núria i jo pensem que no se'n parla prou. És una forma de sanejar.

I molt necessària! Sembla que a poc a poc dones valentes diuen prou i es decideixen a fer un pas endavant. Com quan les nou exalumnes de l'Aula de Teatre van denunciar el 2018 els abusos sexuals que havien patit sent menors d'edats, o més recentment l'alumnat de l'Institut del Teatre. Cal alçar la veu!

Pensa que tot això de l'IT era vox populi i no se n'ha parlat fins ara. No s'han generat espais de confiança. I després jo crec que, a més, encobrim als acusats i normalitzem actituds que no hauríem de normalitzar. A l'Aula també ens va passar. Ara un cop n'ets conscient, s'ha de denunciar. Hi ha límits que donàvem per bons quan no ho són, i menys amb menors d'edat. Quan més en parlem, el jovent més veurà que hi ha actituds que no són normals i potser així les podrem eliminar.

Creus que la resposta de les institucions és o ha estat prou contundent?
Per mi aquí no ho va ser i no van saber gestionar-ho. L'IT ho va condemnar al moment. A Lleida no es van fer les coses bé i es continuen no fent bé. No hi ha hagut una disculpa pública cap a les víctimes per part de l'entitat fins fa 4 dies. Les persones que hem estat donant suport no hem rebut cap disculpa ni cap agraïment per la feina feta. Tot el contrari se'ns ha dit que no en parlem. S'ha volgut amagar. Potser perquè Lleida és una ciutat més petita i és més difícil de gestionar.

Moltes persones també ens preguntem per què no s'ha actuat amb celeritat i contundència per tal de depurar responsabilitats, acompanyar a les víctimes i guarir les seves ferides.

Avui hem conegut un bri de la Roser compromesa, l'actriu, la somiadora, la pallassa, la dramaturga, la lluitadora, la directora de teatre, la creadora d'històries, l'apassionada, i sobretot de la Dona que pensa que els somnis no s'escullen. Els somnis s'abracen.

#Lleidatétalent