Quan l'art remou

 

L'art remou i té un gran poder transformador. Ho vam constatar i alenar en cos i ànima el passat 28 d'octubre en la inauguració del nou cicle expositiu de La Panera de Lleida, que es podrà visitar fins al 24 de gener de 2024. El centre d'art referma el seu compromís d'incorporar una perspectiva feminista, ecològica, postcolonial i inclusiva, i persevera en la seva implicació per acollir no només a artistes nacionals i internacionals de primer ordre, sinó també a l'escena artística lleidatana. 

Inicio aquest camí, mirant d'endinsar-me en el sentir de l'exposició 'Abel Azcona. Les meues famílies 1988-2024' amb el màxim d'humilitat, tendresa i respecte. Abans d'entrar en matèria, permeteu-ho que comparteixi amb vosaltres un bocí del procés vivencial que algunes de les persones assistents vam experimentar.  

L'habitual disposició anímica per capbussar-se ipso facto en les mostres tan bon punt els artistes i curadors han desgranat els seus plantejaments, va mutar en un procés de preparació, de diàleg. I per què? Us preguntareu. Perquè, tot i la consciència prèvia sobre la cruesa i contundència del conjunt artístic que estàvem a punt de desembolcallar, les paraules de l'artista Abel Azcona i del curador Víctor Ramírez van ser guspira. Ens van interpel·lar. Van penetrar profundament en els nostres jos més íntims. 

La mostra retrospectiva esmicola i planteja "interrogants a la idea de família configurada des dels poders conservadors, patriarcals i religiosos, i de les violències que aquestes poden exercir"; com són els maltractaments infantils, els abusos sexuals, els trastorns mentals o l'abandonament que l'artista ha viscut en pròpia pell. Així, converteix les seves ferides vitals en art utilitzant el cos com a artefacte artístic i polític, per deconstruir la noció tradicional de família i mostrar-la com a una estructura descurosa, hostil i ferotge.  

Abel Azcona es despulla i duu a terme un colpidor "exercici de reivindicació i supervivència personals en què s'obre en canal" i afegeix sense embuts: «Considero que la societat m'ha obligat a néixer i reivindico el dret a no haver nascut. Crec que estic aquí per culpa vostra. Us culpo.»

La visita encén torxes d'emocions intenses i, també, de sosteniment i aixopluc mutus. Trencaments interiors. Ulls vidriosos. Cors encongits. Llàgrimes compartides. Abraçades guaridores. L'exposició ens aboca, inexorablement, a llepar-nos les ferides i a repensar en la nostra responsabilitat col·lectiva d'acollida, acompanyament i reparació vers les violències.

A banda de poder sol·licitar visites comentades, també s'han organitzat tot un seguit d'activitats vinculades a la mostra d'entre les quals us recomano encaridament la perfomance "Sis accions breus al voltant o en contra de la idea de família" que es durà a terme el 25 de novembre. 

L'altra exposició de gran format és 'Ecologies Queer. Aberracions naturalment subversives.' Una mostra col·lectiva impressionant i capdavantera amb una quinzena d'artistes com Annie Sprinkle i Beth Stephens, O.R.G.I.A, Liu Xi o Projecte Úter entre altres, que posa en dubte la "suposada neutralitat moral dels discursos heterosexistes construïts al voltant de les idees de sexualitat i natura."

A mes, replanteja els vincles interespècie i la manera com es gestiona i protegeix la vida al planeta des de la perspectiva queer posant sobre la taula que "la destrucció del planeta no es pot deslligar de la violència de gènere, sexual i racial."

El taller de dibuix i costura subversiva 'Activisme Ecoqueer', que es durà a terme el 18 i 19 de novembre o la performance 'Formes de la no_visió' que es desenvoluparà el 27 de gener de 2024, són dues de les activitats paral·leles programades en el marc de l'exposició.

Els projectes artístics de petit format 'Petjades plàstiques' de l'artista lleidatà Joon Giralt que reflexiona sobre "la crisi ecosistèmica global" i l'impacte de la petjada humana sobre una Terra plastificada i 'Oh un retrat' d'Elisa Munsó, que mostra diverses persones pioneres que han canviat i marcat la història del segle xx i de l’actualitat; arrodeneixen una programació d’alt nivell en què s'hi entra d'una manera i se'n surt d'una altra.