Miguel Ángel González: cops de sensibilitat

—Si comprem els calçots fets, es perd l’essència.—vaig deixar anar al grup de WhatsApp de la colla, uns dies abans de la nostra tradicional calçotada anual.

El diguem-ne dilema moral estava servit. Després d’un acalorat debat (amb enquesta inclosa), una aclaparadora i contundent majoria va decidir prendre el camí contrari al meu sentir. La clatellada al meu ego va ser de les que fan època. En sobreposar-me, vaig acceptar democràticament la demolidora derrota. Això sí: a contracor! Ara bé, ningú va gosar boicotejar el meu delit per fer la salsa en un intent per mirar de preservar, ni que fos un xic, la tradició viva.

Costums a banda, abans del tiberi vam anar a proveir-nos de la resta de queviures necessaris per a la jornada. No anàvem sols! Una aplicació que “escaneja els codis de barres, analitza la composició dels aliments per conèixer el seu impacte en la salut física i els qualifica segons la seva qualitat nutricional”, va acompanyar-nos.

Vam embogir! Amb tot, no li vam fer massa cas quan ens va dir que el fuet tenia una puntuació de 0 sobre 100. “Fuet o mort!!” No vaig poder evitar preguntar-me quins serien els resultats, si també es pogués escanejar, analitzar i mesurar, tan fàcilment, l’impacte en la nostra salut mental de les activitats en què prenem part.
Una llum interior
De bressol argentí i lleidatà d’adopció, l’artista Miguel Ángel González professa un amor profund pel cos humà que per ell és “bellesa en estar pur, una creació, una extraordinària obra d’art.” I és que, com el mateix artista manifesta: “Cuando miro mi cuerpo, mis manos, mi cabeza, mis pies, mi mente; en verdad me maravillo. ¡Es increíble!”

L’exposició ‘Petjades’, que es va inaugurar el passat 9 d’abril i que es podrà visitar fins al 30 de juny a l’edifici Casino Principal de Lleida, és una petita mostra de la seva trajectòria artística de més de 60 anys i del seu “llegat: el del compromís de l’art en transformar la consciència.” 

Les seves escultures s’emmirallen en aquesta estima i aborden el lligam entre cos i esperit que aconsegueix atrapar al metall, dotant-lo d’alè i emoció. La vida, la natura i l’ésser humà, són els perfums del seu món, del seu treball (o millor dit, del seu gaudi.) A més, les seves peces mostren un sensibilitat especial vers l’ànima, el benestar, la civilització humana i la seva acció en la societat, amb una mirada sovint introspectiva.

“Benvinguts al meu temple. Vull compartir la meva llum interior, el meu esperit amb vostès. Perquè vostès també tenen la llum.” Així ens va rebre Miguel Ángel González en la visita al seu taller el passat 18 d’abril. Una visita en què no només vam capbussar-nos en els budells del seu univers creatiu, sinó que també va ser un exercici d’autoestima individual i col·lectiu, una injecció de qualitat artística i humana que va nodrir el nostre món interior. “Atended a vuestro espíritu y cuando venga una tormenta, ¡sacúdanse! Alimenten su espíritu para seguir adelante. No vale la pena apagar su luz.” No tinc la capacitat de llegir ments, però crec que, si hi hagués una app com la que us deia uns paràgrafs més amunt, la valoració del nostre benestar aquell matí s’hauria enlairat fins als núvols.

L’art ha d’incomodar. Ha de ser una sotrac. Sí! Però també ha de commoure. Emocionar. Estimular.