Editorial: Fonoll
Gènere: Biografia
"L'emoció que em va quedar després de llegir-lo va fer que reconsiderés la imatge llunyana i altiva que tenia de l'escriptor [...] Aquest canvi de perspectiva va ser possible en conèixer la criatura que corria pels camps ressecs de l'estiu agramuntí, que mirava els estels i escoltava els ocells i que senzillament no sabia com dir segons què i ho resolia amb tres puntets."
Aquest llibre neix de la curiositat infinita de la historiadora i arxivera Teresa Ibars després de tres anys immersa en el fons de documentació personal de l'artista polièdric Guillem Viladot, que conserva la Fundació Lo Pardal d'Agramunt.
La inclassificable figura de l'apotecari d'Agramunt, que enguany es commemora el centenari del seu naixement, és recuperada per Ibars amb molt més que una biografia: un viatge al seu 'jo' més íntim, a l'home lliure d'etiquetes a través de sis capítols que el presenten des de la tendra infantesa fins a l'edat adulta, passant per la seva faceta d'articulista o creador de la poesia visual i poesia concreta.
Amb El silenci de l'angle, de retruc i des dels marges, redescobrim la Lleida underground, la cultura i la contracultura dels setanta i vuitanta, amb personatges com la Cleo, el Blai o en Ruso, que marcaren tota una època.
"Ella i jo vam parlar amb les mans agafades, com si acabéssim de néixer i ens reconeguéssim, donant gràcies a la vida per l'oportunitat d'aquells moments."
Editorial: Fonoll
Gènere: Novel·la
Editada per la professora i escriptora Anna Maria Villalonga, comissària de l'Any Pedrolo (2018). Un document escrit a Tàrrega l'estiu del 1959, que fou censurat el 1971 per les autoritats franquistes. Veu la llum 62 anys després de la seva redacció gràcies a la tasca de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida. Ho fa, a més, incorporant l'informe de censura que la vetà, una curiosa dada que permet conèixer millor l'entorn editorial de l'època.
Per què la recomanem?
Aquesta és una de les dites "novel·les perdudes" de Pedrolo, les tres novel·les que el de l'Aranyó decidí no publicar tot i l'arribada de la democràcia perquè hi havia gent pròxima al seu cercle que s'hi podia sentir identificada. En ella, l'autor fa un crit a la llibertat de les dones, parlant explícitament de sexe i desig, així com de les diferències de classe i les reivindicacions obreres, quelcom que era prou incòmode per a la grisa societat barcelonina del Franquisme.
Ho fa de la mà de la Jordina, la protagonista, una jove de 27 anys que encara no ha tingut relacions amb cap home i que expressa el seu desig reprimit amb un somni freqüent. Una construcció mental que li apareix dormint i en trànsit, arran una sessió de psicoanàlisi. La trama s'articula emprant la intriga i el suspens, recursos propis de la novel·la negra que enganxen d'inici a fi a qui s'immergeix a les seves pàgines.
El rastre nival d'Àngels Marzo
"[...] va notar com si el cos s'empedreís,i pell endins aquell neguit de les formiguesdesbocades, i va saber que no es mouria.Rotundament que no es mouria;que ja n'estava farta de cediri que les cames li pesaven massa."
El rastre nival és un volum de poesia amb una vintena llarga de poemes dividit en tres parts. L'heroi que obre el recull prové de la prehistòria. La part central gira al voltant de personatges paradigmàtics del segle passat com Rosa Parks o Cartier Bresson, entre d'altres. Finalment, un poema el clou conjecturant un futur amb intel·ligència artificial.
Per què el recomanem?
El llibre reflexiona sobre la capacitat i el poder dels éssers humans per pensar per si mateixos, prendre decisions, l'habilitat d’actuar intencionadament amb un propòsit i la inexorable càrrega de la vida. Un exercici deliciós i potent d'humanitat i d'abstracció sobre la nostra condició.
Àngels Marzo sap emprar delicadament i punyentment els versos com a artefactes reblits de bellesa artística. El rastre nival submergeix al lector en un oceà ple i suculent de sonoritats, una lectura enèrgica, emotiva amb un estil incomparable i amb una veu poètica d’alt voltatge que no deixa indiferent.
"Hi ha secrets que han de romandre com a tal, justament per exercir la funció alliberadora de qui ha estat triat per conèixer-los. [...] Ara la mare ja no li parlava amb el mateix to de veu, ni tan sols amb les mateixes paraules, no hi havia retrets, ni consells, només dues dones abraçades en l'infinit del temps. Va adreçar la mirada a la butaca on la mare seia sempre per llegir i descansar i li va dir: «Mare, t'estimo més que mai. Descansa en pau.»"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada