Davant del desassossec, llavors de resiliència

 

Perplexitat. Inquietud. Desassossec. Indignació. Aquests són alguns dels estats d’ànim que sovintegen el nostre dia a dia, enmig del desgavell mundial i del panorama internacional d’incertesa. El món s’ensorra? Respondre a aquesta qüestió pot semblar un exercici costerut. Ara bé, no són poques les veus compromeses que ens donen una empenta per pair aquests i altres dubtes, allargant-nos la mà per intentar avançar i créixer.


Els concerts de Clara Peya acostumen a ser molt més que un recital de música. Ho vam poder confirmar, una vegada més, en la presentació del seu darrer treball ‘Solilòquia’ el passat 16 de gener a l’Auditori de Lleida. Una actuació que l’artista havia cancel·lat l’octubre passat arran de “la inestable situació actual i les múltiples manifestacions en suport al poble palestí convocades arreu del territori”. Coherència en estat pur!

La compositora, pianista i creadora palafrugellenca no només ens va lliurar una vetllada íntima de qualitat, d’intensitat artística, de passió, d’abraçada sonora; sinó que també va palesar el seu compromís irrefutable per la cultura i el seu activisme social i humà. El trasbals per les violències que sacsen el món en general o el clam contra la fi de l’agressió israeliana a Palestina en particular, van ser algunes de les reivindicacions amb què l’artista va adreçar-se al públic. Tanmateix, també ens va obrir el seu cor: tant febleses i defalliments, com esperances i alè. No tinc la capacitat de llegir ments, però crec que, qui més qui menys, s’hi va veure emmirallat. La solitud va transformar-se en suport, en complicitat. L’escenari i la platea de l’Auditori es van convertir en un espai on compartir neguits i reflexions en una mena de teràpia col·lectiva-introspectiva que, sens dubte, van aportar-nos les llavors necessàries per plantar cara a la realitat que ens està tocant viure.

L’artista i investigadora palestina Areej Ashhab i l’escriptora, investigadora i activista Ailo Ribas són també dues veus compromeses que han sembrat llavors de persistència explorant el vincle entre la botànica, la política i la resistència a la Palestina ocupada. L’arbre Ailanthus altissima, “una espècie invasora introduïda a Palestina durant les dècades de 1960 i 1980 com a part de l'ecoblanqueig de l’organització sionista Jewish National Fund (JNF),” va ser l’arrel simbòlica per a les seves reflexions sobre la terra i el sosteniment enmig de l’ocupació colonial.

El llibre d’artista The Fast-Growing Stinking Escaped Waste-Loving Wall-Breaching Self-Cloning Other-Than-Natural No-Man's Tree publicat el 2024, és el fruit de la seva recerca que van dur a terme l’agost del 2022. L'obra traspua el seu amor per la terra i aborda les “implicacions ecològiques, polítiques i colonials d’aquesta espècie” mitjançant la paraula, la il·lustració i la fotografia. Si l’arbre és “metàfora crítica del colonialisme ambiental,” les llavors ho són de la resiliència del poble palestí. Un poble que lluita per mantenir la vida i la seva identitat.

«As we are seeing in Gaza, before Netanyahu’s Dubaization of the strip is able to “bloom,” first they must make the desert. Their vision for the land can only exist if it is first figuratively and literally laid to waste. These empty plots, unpaved roads, open drains, are the byproducts of a state that has no care for neither the Palestinian people nor their land. How is it possible, then, to reclaim land and plants that have been culturally, legally, and politically defined as waste?» p. 23

El 7 de març l’Arborètum acollirà les seves autores que presentaran el volum sota el títol ‘Arrels tossudes: una història d'un arbre a Palestina’ en el marc de les activitats al voltant de l’exposició viva ‘Plantes migrants’ de l’artista i jardinera Vicky Benítez a cura del doctor en Història i Teoria de les Arts, investigador cultural, curador i professor universitari Christian Alonso.

La mostra, que es va inaugurar l’11 d’octubre de 2025 i que es podrà visitar fins al 21 de juny de 2026, ens proposa una revisió crítica i profunda del concepte d'espècies exòtiques invasores o “migrants.” A què ens referim exactament quan parlem d’espècies exòtiques invasores? Fins a quin punt la humanitat és responsable de la generació i dispersió de “nous ecosistemes híbrids” al medi ambient? La tria dels adjectius respon a una descripció purament biològica o projecta alguna mena de prejudici?

L'exposició ofereix un circuit en què es recopila un conjunt de pintures elaborades en paper fet amb fibres de plantes al·lòctones instal·lades sobre fusta al costat de les plantes “migrants” que representen.

‘Plantes migrants’ “explora el significat ecològic, històric i polític d’aquestes espècies vinculades als processos de colonialisme europeu i capitalisme global." A més, "proposa una mirada crítica i poètica sobre la relació entre humans i plantes, i sobre la necessitat de repensar les polítiques de gestió i convivència amb la biodiversitat en un món canviant.” I és que, com defensa Christian Alonso, la noció de plantes invasores tal vegada emmiralla “categories culturals basades en la defensa del territori, la por a la barreja i la puresa de l’origen.” Us sona?

La resta del programa d’activitats gratuïtes inclou una visita comentada de l’exposició a càrrec de Vicky Benítez i Alejandro Juárez el dissabte 25 d’abril, i en el marc del Dia Mundial dels Refugiats l’artista i el comissari clouran la mostra en una darrera visita guiada el 20 de juny.

Imatges 4 i 5: Christian Alonso