La flamant galeria, que obrirà les seves portes el 8 de novembre a les 19 h amb la performance “Rèquiem d’un orgue per a violí i violoncel en La menor”, pretén posar l’accent en l’art local sense deixar de banda l’art internacional. Així es podran descobrir peces escultòriques de Miguel Ángel González, obra plàstica inèdita de Paco Ermengol, l’art urbà de Joan Manuel Pajares, l’experimentació de l’artista xilena Indira Urrutia o unes primerenques creacions de l’escultor barceloní Jaume Plensa.
Quina rellevància té per tu l’art?
Penso que l’art és una necessitat bàsica. A part de fer-nos la vida més bonica, per mi l’art ha de tenir missatge, ha de ser contundent i profund. Sempre m’ha agradat aquell tipus d’art amb molt contingut i que et remou per dins.
En quin moment vas sentir aquell clic que et va moure a muntar una galeria d’art?
Ja saps que he estat molt vinculat al món de les arts. Em vaig especialitzar en art contemporani a la universitat i a més vinc del món del teatre (a l’Aula de teatre, a l’Espai de Teatre de la UdL, etc.) Doncs bé, el fet que m’hagi decidit a muntar una galeria d’art contemporani neix del meu amor a totes les arts i del meu somni per obrir i llençar un projecte artístic a Lleida que potenciï els artistes que tenim a casa nostra.
Consideres que no es potencien prou?
Sempre he estat molt crític amb la manca de reconeixement que han rebut alguns artistes lleidatans de primer ordre. Tot i ser coneguts i molt potents, no han estat prou valorats aquí i per mi això és una injustícia que voldria capgirar amb humilitat, honradesa, i molta il·lusió. Aquesta és la raó de ser d’Habit-art. També t’he de confessar que quan un embrió va prenent forma i comença a rodar, a créixer i créixer, la sensació és de vertigen (riu) i la vegada de lluita i de confiança. Crec en ells sense cap mena de dubte i sento que estic complint un somni.
De bressol argentí i lleidatans d’adopció Miguel Ángel González i Paco Ermengol són dues de les figures destacades que ‘Habit-art’ abraça.
Sí, tots dos són nascuts a l’Argentina, però fa molts anys que viuen a Lleida i se l’estimen. Són artistes lleidatans. El Miquel Ángel té una línia plàstica i artística excepcional. Per mi és dels millors escultors que hi ha a Espanya. A més ho fa tot a mà. Res és en sèrie. Cada peça és elaborada, artesanal, forjada amb mim i amor. Cada peça seva és una obra única.
Paco Ermengol és una persona que té un talent extraordinari, se’l coneix molt com a humorista, però no tant la seva obra plàstica que està plena de contingut. En Paco Ermengol ha fet una revisió dels grans clàssics de les primeres avantguardes. Algunes de les peces que es podran veure aquí, reinterpreten el dadaisme de Duchamp, en altres es percep un punt de surrealisme amb un estil molt propi.
Joan Manuel Pajares: un artista impressionant. A fora d’Espanya se’l rifen! Ha exposat a l’Espai Cavallers, però penso que molta gent no el coneix massa com a artista lleidatà. És un artista plàstic que viu molt del carrer, del grafiti, de l’art urbà, del collage. Ha anat evolucionant amb el temps i li agrada molt experimentar.
És d’Indira Urrutia una artista xilena diferent, molt experimental i intimista. És una dona molt feminista, proactiva i amb molta sensibilitat. Per exemple ella es dedica a teixir. Una tasca normalment encarregada més a la dona. Però amb què ho fa? En aquest cas ho fa amb filferro, amb metall. O sigui un material dur, fort que en principi ha estat destinat pels homes. L’Indira Urrutia reivindica el paper de les dones, la seva fortalesa, la seva capacitat i els drets de les dones. També ha estat treballant amb peces en què teixeix amb cintes de casset, cosa que les dota d’un component d’intimitat molt potent.
Hi haurà exposicions temporals o serà un projecte expositiu permanent?
El meu objectiu és tenir sempre obra permanent d’aquests 3-4 artistes amb més o menys quantitat, però també és cert que tinc al cap fer exposicions d’altres artistes per ajudar en la mesura del que pugui i anar fent canvis. Potser en algun moment donat no descarto apostar per algun artista i fer una expo temporal, en un raconet de la galeria.
Per l’acte d’inauguració has creat una peça performativa al més pur estil Ernest López. Sense fer espòilers, fes-nos-en cinc cèntims.
Tu que em coneixes, ja saps que sempre m’ha agradat fer performances perquè són unes manifestacions artístiques efímeres, complexes i perquè la gent que està de pas les pugui veure. Les performances o les accions es van començar a fer per artistes molt reivindicatius que estaven en contra que l’art quedés tancat als museus que ells definien com els cementiris de l’art. I jo estic d’acord amb aquesta idea. Vull que això surti al carrer. El “Rèquiem d’un orgue per a violí i violoncel en La menor” serà com una mena de concert amb un llenguatge absolutament performatiu i artístic. Prometo sorprendre!! (riu)
No en tinc cap mena de dubte! Per acabar, tens previst de programar altres activitats més endavant?
Tinc la ment oberta a fer més coses, clar que sí! Però el temps dirà. En aquests moments estic centrat en l’arrencada de la galeria. El que està clar és que hem de donar vida a la ciutat i a la cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada